Les 4:45h de la matinada. Sona el despertador. Fa poc que he agafat el son i ara ha de tocar ell, sempre tan oportú… Els nervis no et deixen descansar com tu voldries. T’aixeques com pots i penses qui t’ha manat posar-te en aquestes aventures... però ara no és moment de pensar massa. Esmorzo, sense massa gana, i intento menjar bé. A les 5:30 arranquem Albert Brau, Ivan, Mònica i jo en direcció a Serra (València). El viatge no es fa massa pesat, en dos hores arribem a la nostra destinació. Fa fresqueta i humitat i comença a sortir el sol que ens salvarà de patir fred.
Encara es prompte però el temps passa ràpid i comença a arribar gent per tot arreu. Tots fan cara de córrer o almenys això em sembla a mi... No falta massa per a que siguin les 9:00h i se’m comença a fer un nus a la panxa. No sé el que m’espera, potser no puc aguantar-ho... bé, els 10 minuts abans et vénen al cap tots els dubtes i totes les temors, però ara no puc fer marxa enrere... i pensant, pensant donen el tret de sortida...
Albert i Ivan arranquen una miqueta més endavant que jo i en no res, desapareixen. La gent comença amb força, jo procuro no forçar el meu ritme.
Sortim des del mateix poble. Els carrers són prou empinats així que entrem ràpid en calor. Deixem ràpidament l’asfalt per arribar al barranc i començar la primera pujada fins a l’Alt del Pi (710m), es fa llarga i dura. Decideixo no mirar cap amunt i mirar al terra mentre vaig pujant... Un cop a dalt baixem fins arribar al Castell, des d’ on continuem baixant fins arribar un altre cop a Serra. És en aquesta baixada que començo a perdre de vista els corredors que duia al davant. Tornem a passar pel mateix lloc d’on hem sortit. No m’agrada massa això de passar per la meta quan encara et queda més de la meitat de la cursa... però bé, continuem i comencem a pujar als Ermitans (625m) pel barranc de la Font de Deula. Per a mi, la pujada més suau. En aquest punt em trobo amb un grup de corredors amb qui vaig fins a l’última pujada. Arribem al cim dels Ermitans i comencem una lleugera baixada per enfilar la tercera de les pujades fins al cim de Sierro (735m). Els altres corredors van xerrant, tampoc no massa, però el ratet que parlen em va bé per distreure’m i no pensar. Anem pel quilòmetre 15 aproximadament i la pujada es fa dura, més si penses que encara te’n queda una de pitjor. Arribo a dalt del cim i comencem una baixada amb bastant tram de pista, aquí ja començo a notar el cansament. Amunt i avall, amunt i avall... comença a fer-se pesat. Hem noto les lumbars. Les cames prou bé.
Ara sí, arriba l’última pujada i la pitjor. Vaig l’última del grup dels corredors que fins al moment havien anat amb mi. Comencem a pujar i jo mateixa em sorprenc. Agafo un ritme constant i puc avançar-los. Arribo a dalt, bec una mica d’aigua i continuo per pista. Em trobo amb dos o tres corredors més i també els avanço. Queden 5 quilòmetres i ja tot és baixada per senda. Miro el cronòmetre i marca 3h:30m. No falta molt per arribar. Puc arribar en menys de 4 hores, però no ho aconsegueixo. Estic contenta, no em trobo tan abatuda com en l’anterior cursa de 25 quilòmetres (la d’Horta de Sant Joan). Arribo a la meta i el cronòmetre marca 4h:09m. Veig a Mònica, Albert i a Ivan. Ells dos ja fa “ratet” que han arribat! Albert Brau arriba en 2h:40m i Ivan Tíscar en 2h:46m. No sé com ho fan, però crec que volen. Felicitats als dos!! I gràcies a Mònica, que ens va animar i ens va fer les fotos per que recordem el dia que vam anar a córrer la K25 de la Serra Calderona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada