| Hora |
divendres, 21 / octubre · 19:00 - 22:00
| ||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Lloc | |||||||||||||
El pernil d'Alcanar s'ha de menjar! i com no podem esperar, el tindrem que encetar!!! | |||||||||||||
Hola!
Bé, no se per on començar la crònica del que ha sigut la 3a Duextrem d'Amposta.
Bé podria començar dient que, encara que a les classificacions pugue possar que soc el guanyador, jo no hem sento així. Racionalment, puc pensar, que tant Oscar com l'altre company, que portava a 200m, els van desqualificar correctament, però emocionalment, no és així. Jo estava lluitant pel 2n i 3r lloc i així hagués hagut d'acabar la cursa, entrant a molt de temps d'Oscar, però content per ell, per ser el just vencedor i per mi, per haver-ho donat tot i estar lluitant pel cap de cursa en totes les meues forces. Però les coses no van succeir així i ara us faig cinc cèntims...
La Duextrem va començar en molt bones sensacions, vam sortir els 8 primers molt ràpid. Tant ràpid que a la 1a pujada forta ja s'havia trencat el grup respecte de tots els altres. Així que apretant més del recomanable, sabent el que quedava de cursa, vam anar tirant amunt. Oscar marxava ràpidament per davant, i jo, tot el temps controlant el ritme, també veia com Albert i Ivan tiraven endavant per a fer un resultat espectacular. Però esta no era la meua lluita, la meva lluita era mirar com, de la Duextrem, només tenia per davant a dos corredors. A Oscar, impressionant com sempre i a un altre company que no he pogut identificar. Així que, lluitant, lluitant i en l'ajuda de Xavi Royo de la UEC, vaig arribar a la transició en 3r lloc. Estava cansat, les cames estaven pesades i els ronyons em feien mal, tot males sensacions, però quan vaig agafar la btt, tot va canviar. Damunt d'ella les cames ja no pesaven i els kms estaven volant al GPS, en un moment, vaig agafar al 2n de la Duextrem, em notava pletòric, la 1a pujada va costar, però dalt encara anava segon, però en un moment vaig veure que un altre noi m'agafava, no era el que havia agafat avans, era un altre, per la sendera baixava més ràpid que jo, però no em va deixar de roda, la baixada va ser brutal, seguint-lo per damunt les pedres i avall sense mirar en el risc, i així 2n i 3r vam arribar al punt crític de la cursa.
Oscar ja feia temps que havia passar per l'avituallament, i al igual que a nosaltres ens van dir una direcció equivocada. Jo vaig preguntar, però el company que anava segon ni va parar, i va tirar recte. Jo al no voreu clar, vaig cridar si era per allí i em van assegurar que si, i així vaig fer, a fondo detras del segon, pista, pista, i més pista, 30, 32, 35km/h, i jo pensant que ens faltava una pujada, cada cop més nerviós...per allí no era, i allí se'm va caure el món damunt, vaig veure clar que ens havien dit la direcció equivocada, a mi, al 2n i a Oscar. El desànim es va apoderar de mi, estava lluitant pel segon lloc i vaig veure que, els 7kms de més, farien que ja no tingués cap opció de podi. Però, allí no s'acabava la Duextrem, la duextrem s'havia d'acabar i en el cap afonat, vaig tornar poc a poc, cap a l'avituallament conflictiu. Allí, només em van veure arribar, es van desfer en disculpes, però no hi havia res que em pugues pujar els ànims. En bastant mala gana, vaig anar fent, primer trobant a Narcis, desprès a Ragna i poc a poc els vaig deixar a tots. A la baixada, em vaig trobar a Dirk, m'havia avançat mentre jo anava en la direcció equivocada, estava un poc magullat, però és dur com una roca, i així veient que en ell podia arribar bé vam tirar fort cap a meta, ara si, pel recorregut correcte. Moltes rampes a les cames, els kms extra i l'esforç fet començaven a passar factura, però cap de la duextrem ens agafava per detras, i així en l'últim esforç i en el cap ple de mals pensaments vaig creuar la meta. No sabia ni en quin lloc estava, ni que passaria, però vaig explicar el que va passar i van decidir, desprès de pensar-ho molt, donar-me el 1r lloc a mi, ja que era el que havia fet tot el recorregut en menys temps, sense contar el tram de l'equivocació.
Mal gust de boca per tot el que va passar, per no haver pogut aixecar els braços a meta sabent que era 3r i que els companys de davant m'havien guanyat per estar més forts que jo. Per Oscar, per que ell era el que mereixia este podi i esta victòria. Company, ja ho vam parlar, no fa falta dir res més. Només que ets un gran esportista, i per damunt de tot una gran persona, puc dir que estic orgullós de tindret com a amic.
Bé i de l'organització, companys, us coneixo a molts, respecto la decisió que vau prendre. Se que hi ha molta pressió quan has de fer una cosa d'estes i que les coses no son fàcils, però heu de comprendre que jo em sento el 3r classificat. I respecte a l'error de l'avituallament, ja sabeu on falla i se que el corregireu perfectament, sou bons i només cal veure l'èxit de participació que heu tingut. La cursa estava perfectament marcada i els recorreguts eren molt bonics, les vistes corrent per dalt de la serra del Montsià son magnífiques i els corriols en la BTT espectaculars. Nois l'any vinent hem tindreu allí, i tornaré a donar guerra, això, segur!
I per a finalitzar, vull donar les gràcies a Soraya i a Mireia, que, en la solana que caia, allí estaven esperant a que arribes, aguantant la meua decepció a l'arribada i donant-me ànims. Gràcies!
Avui era un dels dies que tenia encerclats en vermell al calendari del 2011. A principis de setembre passat la primera cursa d’en Panxampla a Alfara de Carles no va deixar indiferent a ningú: un circuit espectacular i exigent, la distància de 30 kilòmetres i el seu desnivell proporcional, la forta calor d’estiu… Personalment, a mi em va captivar. Segurament per que ser va ser la primera cursa on ja, més d’un any desprès del meu debut al Duextrem del 2009 a Amposta, em vaig sentir per primera vegada “corredor” de muntanya, on l’acumulació de les sensacions positives i la gratificació d’un bon resultat (16º amb 4 hores i 11 minuts) van ser ja superiors al patiment físic i mental de l’atleta popular que comença a foguejar-se, a la agonia de intentar respirar més ràpid de lo que poden els pulmons, al dolor de quàdriceps i peus et demanen parar a la vora del camí mentres tu tristament els intentes enganyar (“vinga, només quatre passetes més i arribem…”).
Vaig baixar amb Àngel, Jesús, Ivan i Juan Pedro. Bona colla i millor ambient. A Alfara ja vam trobar als irreductibles del circuit, 90 valents preparats per a donar-ho tot en un dia que s’havia aixecat tapat però sense vent, aigua ni fred. Un dia climatològicament perfecte per a l’skyrunning. Algo dolcet, cafè, Red Bull i……pam!!! Jordi ja havia disparat el tret de sortida. 30 kilòmetres, 2.150 metres de desnivell positiu i 4 hores per a arribar a la meta. La sortida va ser tranquil·la, tant tranquil·la que al haver intentat posicionar-me bé de principi em vaig trobar encapçalant la cursa juntament amb Ramon Curto durant els primers centenars de metres que ens separaven de la sendera del Coll de Paüls. Va ser una sensació molt maca, amb dos Trail CER encapçalant el pilot i alguns més a prop, molt a prop. Les cames anaven suaus com mai.
La coordinació en aquells moment era patètica, a una baixada amb corda desprès de coronar el tossal hi havia una càmera de vídeo gravant, si va gravar com vaig baixar per la corda agrairia a la organització que ho esborrés :-) o almenys no ho fes arribar a generacions futures. En aquell moment anava en un grupet amb Jordi de la UEC i un altre company seu, vam fer junts fins al començament de l’Espina. Allí la cosa ja s’havia estabilitzat, i em començava a trobar millor. La pujada a l’Espina ja se m’havia donat bé l’any passat, poc a poc em vaig començar a animar i vaig tornar a contactar amb Juan Pedro primer, que m’havia avançat al coronar el Tossal, i Pascual de Coll de l’Alba Running. En Pascu ja porto unes quantes hores de vol i alguna batalleta, és un valor segur que sempre et dóna una molt bona referència en cursa. Li demano perdó per haver-lo fet despistar dues vegades per la zona de les Rases, la segona hagués pogut estar greu per que desprès dels corrals vam tirar avall per un camí vell empedrat perdent la carena i les marques. Sort que vam reaccionar prou ràpid, Juan Pedro també ens va ajudar a base de crits i xulits.Us faré una crònica des de l'interior del que va ser la 2a edició de la Marató de la Fageda i de la 3a Marxa Pujada a Pallerols.
Son les 05.00 del matí i ja no puc 
dormir, hem quedat a les 05.30 al poli. Caldrà aixecar-se que ja no dormirem...en les lleganyes als ulls soc el segon en arribar, trobo a Gusbi, que encara que sembla mentida, no venia de festa...En això que ja va arribant tota la gent i comencem a muntar tot el "tinglado", dorsals, bosses, esmorzar, arc, taula d'ordinadors, megafonia,..., nervis previs... Així en un no res, ja son les 06.30 i comencen a arribar els corredors, poc a poc, van arribant tots. Alguns problemes de dorsals que resolem ràpidament i en poc ja son les 07.15. Cridem a la gent que s'ha de fer el control de sortida, tots al corralet, preses d'última hora per falta d'algun corredor, res que no es puga solucionar. Conte enrera... i sortida de la 2a Marató de la Fageda!
Ja sens descans ara a pels de la marxa. Comencen a arribar, i es fa un bon tap, son molta gent! Això s'ha de pensar millor per a l'any vinent. Comencen a sortir els típics problemes, gent que agafa el dorsal que no li toca, gent que no surt als llistats, res, tot arreglat! Manel dirigeix l'orquestra de la marxa perfectament. Son les 08.15 i la gent sembla que no vol marxar de la vora de l'esmorzaret que els tenim preparat. Els cridem a tots i poc a poc els tenim controlats al corralet de sortida. Les 08.34, tots llestos i sortida de la 3a Marxa Pujada a Pallerols!
Ara tranquil·litat, la sort ja està tirada, ara tot ha de sortir bé i a l'arribada sabrem si els corredors han gaudit del recorregut.
La gent comença a muntar tot el tema de la torrada, taules, carpes, etc. Per altra banda Max ja comença a muntar els trofeus, quin goig fan una vegada ho te tot muntat!
L'espera es fa curta en un no res ja ens diuen que arriben els 1rs corredors de la marxa, que ràpids! i poc a poc ja van arribant tots els altres. De vegades tots a munts, de vegades molt espaiats, però poc a poc Manel, Víctor i Pedro els controlen a tots. Fan molt bona cara, es veu que el recorregut els agrada. Bona feina! Així anem passant el temps, i ens diuen que els 1rs corredors de la Marató ja no tardaran en arribar. Així que Joan i David, preparats per a fitxar-los a tots. Ja es veu al fons un corredor, bé de groc, és Albert Giné, quin temps! 3h43min, bat el rècord de la 1a Marató! El veig content, bona senyal, vol dir que tot ha anat bé, això ens dona ànims. En poc, ja comencen a arribar els corredors de la marató el 2n, Jose Manuel Menero, i el 3r, Adolf Aguiló, completen el podi masculí. Ara ja tenim feina de veritat, no para d'entrar gent, tots molt contents, quina gran alegria per a nosaltres, tot va sobre perfecte, no ens podem queixar. La fotògrafa, Soraya, no para de tirar fotos de l'arribada, a tothom li agrada tindre el seu record.
Així, casi sense donar-nos conte ja han passat 7 hores des de la sortida, cap incident greu, i ens comenten que ja arriben els últims corredors, quin grupet, ells també mereixen el seu reconeixement, moltes abraçades a meta i alguna llàgrima, és admirable l'esperit de superació que te la gent.
Ja! ja està? si, ja està! ja han arribat tots! tanquem els ordinadors, trèiem les classificacions i la feina està feta. Els trofeus s'han entregat, la gent ens dona les felicitacions, ara tots tenen la panxa plena, menys nosaltres, jeje, i crec que les cares son de satisfacció. De satisfacció els que han guanyat, de satisfacció els que han participat i de satisfacció els que han pogut acabar, que no és poc. Tot això, ens fa posar cara a nosaltres de felicitat, de felicitat per fer la feina ben feta, de satisfacció per veure que la gent està contenta. Això no te preu! Ganes per la propera? persupost!
Tota la feina que comporta tot això te la seva recompensa en un matí. Sembla breu, però ja us dic que dura per un any sencer. Un any de noves il·lusions, que, si ningú intenta esguerrar-les, i si no hi ha cap imprevist, donaran lloc a la 3a Marató de la Fageda i a la 4a Pujada a Pallerols!!!
I per finalitzar, voldria fer uns agraïments:
- Per als patrocinadors: Sense ells, les coses serien molt difícils. La situació no permet grans alegries, però tots ells ens han ajudat en els ulls tancats, això s'agraeix de tot cor!
- Per als voluntaris: Gràcies, gràcies ja que sense vosaltres, la marató passa de ser una cursa normaleta a ser una cursa gran, molt gran. Tots els avituallaments plens de voluntaris animant, les barres del menjar, la torrada, l'entrega de dorsals, gent fent fotografies, bé, segur que hem deixo alguna cosa, però de veritat gràcies a tots!
- Per als caps pensants: Joan i Joaquin, els directors d'orquestra de la marató i de la marxa. En les mateixes ganes del 1r any, en ganes de fer-ho bé i en ganes de que la gent s'ho passo bé. Xeics, si l'any passat va anar per poc treure l’excel·lent, enguany l'hem aconseguit, enhorabona!
- I per finalitzar l'enhorabona a tots els corredors: Tant als de la marxa, com als de la marató. Sense vosaltres no seriem res, vosaltres doneu el si o el no, i crec que ens heu donat el si, i espero que per a molt de temps. Gràcies a tots, gràcies per vindre a la nostra terra, a la nostra muntanya, gràcies per donar els ànims i les ganes per a poder dir, que l'any vinent, us esperem a tots! No volem que falte ningú! Fins 2012!
Bé, i això és tot, ja he donat una bona "tabarra", però l'ocasió ho mereixia.
Ara ja si! s'ha acabat la 2a Marató de la Fageda i la 3a Marxa Pujada a Pallerols!
Fins el 2012!!!
Gràcies a tots!!!
By Rafalguerí.
 |
 |
| 1a classificada sènior femení |
 |
| Canicross (Joan Abella, 7è classificat) |
 |
| De Marató de la Fageda |
