CRÒNICA II CURSA DEL PASTISSET (BENIFALLET) Àngels

Bufffff!!! Quina cursa la del Pastisset!!! Molt bons i dolcets els pastissets, però la cursa de dolçeta res… Bé, totes les curses, unes més que altres, tenen la seva dificultat. Si no ja no ens caldria córrer!! Aquesta vegada jo ja tenia assumit que patiria prou… però bé, començar i acabar és el principal objectiu. Si n’aconsegueixes més, perfecte!!

Arriba el diumenge. Normalment, la nit anterior a la cursa obro l’ull més de quatre vegades. És estrany, però aquesta vegada he dormit tota la nit i sense pensar en la cursa per a res… Si no dorms et queixes perquè no has descansat. Si dorms tota la nit i fins i tot et cau la baba, també et queixes perquè potser no estàs prou motivat per córrer. Millor deixar-ho estar i amanir-ho tot per marxar cap a Benifallet.

Arribem al nostre destí. Fa fred i només de pensar que t’has de col•locar de “primavera-verano 2011” se’t posa el cor en un puny. Res important si penses en el que t’espera.

Falta molt poc per començar l’aventura i anem entrant al corralet. Jo em quedo pel final i vaig observant a la gent. Uns parlen, uns intenten passar per col•locar-se al davant, uns altres estiren, uns altres miren el cronòmetre.… Cadascú al seu món, fins que donen el tret de sortida.



Comencem pujant i ens endinsem en un barranc. I quin barranc! No s’acava mai. Àngel em passa i m’avisa que guardi forces perquè si allò és pesat, el que ens espera encara és pitjor. I així ho faig. De fet, encara ens queda tota la cursa pel davant i un tros ben llarg de pujada, fins arribar a la Creu de Santos. Anem pujant i arribem al Mas de Monclús. Emprenem una baixadeta per després tornar a pujar fins al Balneari de Cardó. En aquest tram de la cursa coincideixo amb dos nois amb els que vaig fins al final. Reconec que això d’anar acompanyat va molt bé. Així si el ritme que portes et permet parlar, no es fa tan dur. Continuem pujant fins arribar a la carretera asfaltada que ens porta fins al balneari. Molt bonic. Però encara ens queda la última pujada fins a la Creu de Santos. Vaig pujant a bon ritme, procuro mantenir-lo durant tota la cursa. Em faig a la idea que em queda una bona estona fins arribar al punt més alt. Les cames, entre el fred i les pujades, ja van soles. Hi ha molta vegetació, però va desapareixent a mesura que vaig pujant. Comença a bufar un vent d’allò més fresquet. Tot m’indica que cada vegada estic més a prop de la Creu de Santos. Arribo més prompte del que em penso i això em motiva. Quin fred!!! Allà dalt algú s’ha deixat la porta oberta!!!! (em pensava que em caurien les mans a trossets). Marxem ràpid i comencem a baixar. Sobretot miro bé on poso els peus. Tot i això, les patinades no es poden evitar. Encara ens queden algunes pujadetes abans d’arribar a Benifallet. Les faig bé, però ja començo a notar els quilòmetres. Va que ja ho tenim això!! Porto 3h:50m aproximadament i Benifallet està molt a propet, potser puc fer-la en menys de 4 hores. Últim esforç. No sé d’on treure les forces. Només penso en que el tram que transcorre per dintre del poble sigui costa avall... i si que ho és!! Ja veig la meta!! Em sento molt bé. Derrotada, però molt i molt contenta. He acabat la cursa i he baixat de les 4 hores (3h57m). No puc demanar res més. O potser si: més pastissets. Segur que ens ajudaran a recuperar tot l’esforç. Un esforç que val la pena i que es converteix en la millor recompensa de totes.

No ho vull fer més llarg, però si que voldria felicitar-vos a tots pel nivell tan alt que vau deixar. Sou unes màquines!!Enhorabona!!