VIII ZEGAMA-AIZKORRI 2009

Cap al mes de gener d’enguany vam decidir preinsriure’ns, un amic i jo, a la marató de muntanya de Zegama amb l’esperança de tenir sort i ser un dels 175 afortunats; a cap dels dos ens va tocar.
Quan ja n’hi pensàvem, a primers de maig vam rebre un correu confirmant-nos que ens havien atorgat pitrall i ja pots afanyar-te a mentalizar-te de preparar una marató en vint dies. La veritat que tots dos portàvem fetes algunes tirades llargues per muntanya però tampoc res d’especial. La tàctica psicològica havia de ser plantejar-se-la com una travessa i eliminar del cervell el terme “marató”, que sempre fa més “iuiu”, per tant caminar a les pujades, córrer a la resta i sobretot anar a xalar, ja que donaven 8 hores per completar-la.
Bé, el dissabte 23 cap a les 12h del migdia començava l’aventura cap a Zegama, “només” ens separaven uns 550 kms i de 5 a 6 hores de camí. A les 5h de la tarda hi havia una reunió informativa, a la qual vam arribar tard, però encara vam poder retirar els pitralls i sobretot degustar “montaditos” de formatge Idiazabal tot ben regat amb sidra i txakolí. Més que un briefing d’una prova de la Copa del Món semblava una trobada d’amics en una “sociedad gastronòmica”. Només se sentia parlar eusquera i molt català, entre ells alguns tortosins.
Després de donar una volta pel poble, s’acabava ràpid, vam anar cap Ormaiztegui, a uns 10 kms que era on teníem l’allotjament. A sopar prompte mirant el Barça-Osasuna i a descansar s’hi podíem.
A les 9h se sortia, amb una dia encapotat i amenaçador de pluja, tot i que es va acabar comportant; ara moltíssima humitat. Només sortir del poble la cursa s’enfilava per un pendent que t’avisava del que et trobaries al llarg del recorregut, per tant a caminar tocava i ser prudent. El paisatge humit i verd típic del País Basc, faigs i roures descomunals combinat amb les crestres de roca calcària va ser la tònica dominant però sobretot, el caliu de la gent ( gent gran, famílies amb nens, colles de joves...) que t’animàven fins i tot als llocs més impensables: a uns 10m ja et cridaven pel teu nom perquè el “Diario Vasco” havia repartit la llista d’inscrits. Molt, però que molt emotiu. Realment, la gent d’este poble, d’Euskal Herria són diferents. Esta cursa la fa tan especial, la gent. Després de 6h 16’ s’havia acabat el somni perquè l’esgotament de veritat començava ara que havíem de retornar cap a Barcelona. Tota la setmana, m’han vingut al cap moments de la cursa i sobretot l’esplèndid tracte i afecte rebut. Hai estat molt afortunat.
A tot@s els que esteu enganxats a esta dèria de córrer per les muntanyes, només puc recomanar-vos-la. Cal estar a l’aguait a principis d’any i provar sort.
Jordi Ramada