Equip Trail de la Sénia: Crònica IV Carrera de Montaña de la Iglesuela del Cid per Manel

Estem al diumenge 9 de maig del 2010. Tots els Trail Cer’s ja ocupen el territori dels Reguers... Tots? No! Un irreductible trailcer resisteix a la Iglesuela del Cid! I de repent, la vida ja no es fàcil per a les guarnicions de runners maños de los campaments del Maestrazgum...

Iep! Bon principi de setmana a tothom i enhorabona a tots els runners seniencs desplaçats als Reguers, en especial a estos veterans que van copar el pòdium de la categoria! Us faig arribar una petita crònica i unes quantes fotos de la IV Carrera de Montaña de la Iglesuela del Cid, organitzada pel Servei d’Esports de la Comarca del Maestrazgo per a disputar el Campionat d’Aragó de curses de muntanya en categoria individual.

Acompanyat de tota la família, i després de un bon calentament al matinet de 50 km per les pistes de la Fou a base de BTT, dissabte a migdia vam fer cap a la Iglesuela per a instalar-nos i disfrutar també de un bon dinar a Casa Amada, on ja es veia un gran ambient runner. Vam passar la nit a la hospedería de la Iglesuela, un antic palauet reformat en hotel a l’any 2000 i que és una veritable meravella, molt recomanable i acollidor per a una bona escapada pel Maestrazgo.

Sense deixar sonar el despertador, diumenge al matí em vesteixo i descobreixo que l’arc de sortida i arribada està plantat a la mateixa porta de l’hotel, és una passada vestir-te en tota la calma i sobretot acabar i poder-te dutxar a una banyera gran on l’aigua calenta raja, raja i raja, jejeje.....els vestidors petats de gent dels poliesportius tenen el seu ambient i la seva gràcia, però les banyeres d’aigua calenta i espuma a tope just acabar una cursa no puc negar que també el tenen!!!

Bueno, poc a poc es va fent l’hora de la sortida i començo a sentir el cuquet de la pre-cursa. En aquells moments de les petites carreres i els estiraments començo a tenir una sensació no sé, de dónde me he metío... Com bé escriu un company al seu bloc, “...la carrera forma parte de la actual Copa Aragonesa de carreras de montaña y aunque la participación era escasa había un nivel de velociraptores que echaba p’atrás....”. Per un moment tinc el pressentiment de que si no espavilo puc quedar l’últim.....uy uy uy....com tornaré al poble??? Saber que si no redolo com una carabassa seré el primer TrailCER a la classificació no em relaxa en absolut, i això que el jefe em va dir “...disfruta-ho que poques vegades ho seràs...” jejeje.

Així que tan aviat es dona la sortida, patapam! a muerte a tot lo que dona el cuerpo i a col·locar-me a meitat del pilot, que ja arribarà el temps de regular. Seguint el manual del bon runner, surto per dalt de les meves possibilitats i a més a més estrenant material (sabatilles nada menos). A més a més, les patates rellenes de Casa Amada em donen un plus de tranquil·litat i estabilitat.

Sortim 109 runners a disputar els 23 km i 1400 metres de desnivell oficials (al GPS un xic menys). Com veureu al perfil adjunt, 3 tachueles seguides fins a la cota 1550 en els deu primers quilòmetres seleccionen de seguida el grup. No fa fred però a cotes altes el vent és sec i gelat. Creuem senderes, trams de bosc, pistes pelades a les carenes i ens plantem, després de creuar multitud de barranquets on raja alegrement l’aigua de la serra, a l’inici del mític i temut Tamborero (cota 1700), que es una concatenació de 3 tallafocs de una longitud total de 2 kilòmetres on es fa la selecció real de la cursa. Després del pajarón de Xerta tenia una mica de por a esta pujada, però les cames van funcionar de meravella i el coco també i en un tres i no res ens vam plantar dalt amb uns companys de Orinoco Alcañiz i de Cafeterias William, que em van comentar que havien estat a la Marató de la Fageda i que els va encantar la nostra cursa. Evidentment los vaig deixar passar jejeje!!!

Vaig coronar el 60º, i sense massa molèsties ni cansament ens vam deixar anar sendera avall per a encarar la segona part de la cursa, entre majestuosos boscos de pins, prats, masades i senderes que ens tornaven de volta a la Iglesuela. Aquí vaig cedir 7 ó 8 posicions però en cap moment vaig tenir una mala estona. Una última pujada a la creu del Pico Morrón (el primer desnivell que havíem pujat al principi) va servir per a acabar d’estirar els grups, i en la baixada més trencada de totes vam tornar al poble. La cursa es va fer curta, suposo que per contrast amb la mala experiència de Xerta a nivell físic, però ja es ben cert lo que diuen que dels mals dies se n’aprèn més que dels bons, perquè aquesta cursa la vaig disfrutar com poques altres. Al final 68è, 3:10:30 minuts i la família al complet esperant a meta.... com a papá runner no es pot demanar gaire més. En definitiva, una carrera molt recomanable i molt ben organitzada. Sobre el recorregut, amb una alçada mitjana de 1400 metres de cota, ja us ho podeu ben imaginar.

Els guanyadors van ser Santiago Gil (02:01:24), amb Roberto Prades (Orinoco Alcañiz) segon classificat i campió d’Aragó. En fèmines, Leticia Pallas, (CxM València, 02:41:18) i segona i campiona regional Ascension Gutierrez (Asamun). Això és tot. Ens veiem a Paüls companys! Salut i cames!