dilluns, 2 de maig de 2011

La II Cursa d’en Panxampla (Alfara de Carles, 1 de maig de 2011)




Ha passat bastant de temps des de la meva última crònica d’una cursa de muntanya, curiosament la última també va ser en dia festiu (la Volta de Muntanya de Catí de l’onze de setembre del 2010). I aquesta absència de cròniques no és a causa de  no haver competit precisament, no…..Ulldecona, Alcanar, Horta de Sant Joan, Paüls, Benifallet, Miravet, Atzeneta, la Ràpita, les 3 etapes de l’Ultra de Xerta…tot un seguit de curses on s’ha anat a competir i a disfrutar, i on hem tingut la sort jo i molts altres de companys de l’equip de haver-hi competit (prou) i disfrutat (molt). Era per això que potser havia evitat inconscientment la repetició d’escrits: vam entrenar, vam arribar, vam competir, vam disfrutar, vam marxar.

Fins avui.

Avui era un dels dies que tenia encerclats en vermell al calendari del 2011. A principis de setembre passat la primera cursa d’en Panxampla a Alfara de Carles no va deixar indiferent a ningú: un circuit espectacular i exigent, la distància de 30 kilòmetres i el seu desnivell proporcional, la forta calor d’estiu… Personalment, a mi em va captivar. Segurament per que ser va ser la primera cursa on ja, més d’un any desprès del meu debut al Duextrem del 2009 a Amposta, em vaig sentir per primera vegada “corredor” de muntanya, on l’acumulació de les sensacions positives i la gratificació d’un bon resultat (16º amb 4 hores i 11 minuts) van ser ja superiors al patiment físic i mental de l’atleta popular que comença a foguejar-se, a la agonia de intentar respirar més ràpid de lo que poden els pulmons, al dolor de quàdriceps i peus et demanen parar a la vora del camí mentres tu tristament els intentes enganyar (“vinga, només quatre passetes més i arribem…”).

Aquell dia se’m va quedar gravat a dins, i des de llavors sabia que el 2011 no fallaria a Alfara, i també sabia que, arribat el dia, el repte no seria fàcil, per que interiorment des d’aquell moment ja m’estava obligant a millorar el resultat i, sobretot, a millorar el corno si es donaven unes condicions climatològiques normals, o sigui, sense massa pluja o massa vent. Alfara ja s’havia convertit per a mi en un desafiament personal. El primer dia de maig de 2011 s’havia de completar el circuit en menys de quatre hores. I ja no hi havia volta de fulla.

La Setmana Santa va ser una setmana molt satisfactòria a nivell d’entrenaments: una bona càrrega de 80 kilòmetres de running, a base de 1 sessió de asfalt a 4:25/km i 4 de muntanya per la Tinença i lo Montsià, sentint-me bé de cames i de cap. També va ser però una setmana meteorològicament molt humida, i excepte en la sessió d’asfalt vaig acabar xop de dalt a baix en totes les altres, a la Tossa, al Portell (dues vegades) i al Montsià. A partir de dilluns de Pasqua vaig descansar totalment el físic fins el dia de la cursa, una cosa que mai havia fet però les obligacions laborals i personals van carregar molt l’agenda de la setmana. Ja m’anava bé, la feina de càrrega estava feta. Però divendres vaig notar que alguna cosa anava malament. No era un constipat, ni una grip, però a 48 hores de la prova em trobava apàtic, amb molt de mal als ossos i sense força als músculs. Shit happens.

Assessorat pel metge, vaig decidir refugiar-me en les bondats del Paracetamol. “Ignacio, tengo una carrera dura y me duele todo” “¿Vas al Panxampla?” “¿Cómo coñ* lo sabes?” “Je je je…¡hombre que uno también lee los periódicos!” Este Ignacio és un fenómeno. Així doncs, 1 sobret cada 6 hores i un ciri al sant. No hi va haver temps per a més. Ja era diumenge a les 6 del matí i estàvem a la gaso preparats.

Vaig baixar amb Àngel, Jesús, Ivan i Juan Pedro. Bona colla i millor ambient. A Alfara ja vam trobar als irreductibles del circuit, 90 valents preparats per a donar-ho tot en un dia que s’havia aixecat tapat però sense vent, aigua ni fred. Un dia climatològicament perfecte per a l’skyrunning. Algo dolcet, cafè, Red Bull i……pam!!! Jordi ja havia disparat el tret de sortida. 30 kilòmetres, 2.150 metres de desnivell positiu i 4 hores per a arribar a la meta. La sortida va ser tranquil·la, tant tranquil·la que al haver intentat posicionar-me bé de principi em vaig trobar encapçalant la cursa juntament amb Ramon Curto durant els primers centenars de metres que ens separaven de la sendera del Coll de Paüls. Va ser una sensació molt maca, amb dos Trail CER encapçalant el pilot i alguns més a prop, molt a prop. Les cames anaven suaus com mai.

La crua realitat no va tardar en aparèixer. L’inici de la pujada era encara pocs metres enrera, i desprès de fer-me a una banda de la sendera per a deixar passar còmodament al cap de cursa i situar-me sobre la setena o vuitena posició, les pulsacions em van pujar de cop al màxim, i un bon raig de suor gelada em va amerar la cara. Algo no rutllava. Sabia que el malestar físic estava allí, però m’havia mentalitzat tant que inclús m’havia enganyat a mi mateix, i ingènuament pensava que no m’acabaria afectant. Error.

Aquest primer tram de carrera va ser un martiri. S’escapaven els companys, s’escapaven els minuts, s’escapaven les forces com s’escapa l’aigua per un forat sense tap. Maldita la gràcia de arrastrar-te per una pujada on apenes 6 setmanes abans has tingut les millors sensacions de la teua vida durant l’Ultra de Xerta. Als descansillos de la pujada inclús notava que coordinava deficientment, en definitiva, que estava marejat com una sopa. Quan em va enganxar el pilot dels veterans (Chimeno, Pascual, Juan Pedro…) lo més normal hagués estat plantejar-se la retirada. La pèrdua de ritme havia estat brutal i mentalment estava acusant que veia la cursa escapar-se’m de les mans. Vaig començar a caminar.

Però no havia vingut fins allí a negociar res. La retirada no era una opció. Aniríem cap amunt o cap al terra, però retirar-se podent continuar era caure en una feblesa que t’acaba molestant la consciència molts més dies que qualsevol molèstia física superable, per intensa que sigui la molèstia en aquell moment. Així que mà a la butxaca, gel cap a dins i vista cap al Tossal de Montclí.

La coordinació en aquells moment era patètica, a una baixada amb corda desprès de coronar el tossal hi havia una càmera de vídeo gravant, si va gravar com vaig baixar per la corda agrairia a la organització que ho esborrés :-) o almenys no ho fes arribar a generacions futures. En aquell moment anava en un grupet amb Jordi de la UEC i un altre company seu, vam fer junts fins al començament de l’Espina. Allí la cosa ja s’havia estabilitzat, i em començava a trobar millor. La pujada a l’Espina ja se m’havia donat bé l’any passat, poc a poc em vaig començar a animar i vaig tornar a contactar amb Juan Pedro primer, que m’havia avançat al coronar el Tossal, i Pascual de Coll de l’Alba Running. En Pascu ja porto unes quantes hores de vol i alguna batalleta, és un valor segur que sempre et dóna una molt bona referència en cursa. Li demano perdó per haver-lo fet despistar dues vegades per la zona de les Rases, la segona hagués pogut estar greu per que desprès dels corrals vam tirar avall per un camí vell empedrat perdent la carena i les marques. Sort que vam reaccionar prou ràpid, Juan Pedro també ens va ajudar a base de crits i xulits.

Rases, Coll de Corralets, la tartera (brutalment divertida) i ens endinsem en el Bosc Negra. Aquí ja deixo al grup enrere i començo a carburar fi. Un altre gel, molta isotònica i un plàtan. Tinc gana, i lo que en altres curses és un síntoma negatiu, aquí m’alegra per que vol dir que se m’ha desbloquejat l’estómac i que comença afer la seva feina. Habemus cursa. La pujada al Masdéu m’anima, passo fàcilment a dos corredors i reconeixo els paratges. Ràpidament tot comença a agarrar color de Toscar, això vol dir que la baixada ja està aquí. Toscar, els camins de la ramaderia, les últimes finques d’oliveres……Alfara.

Quan entro al casc urbà me n’adono de que no m’ha avançat ningú des del Tossal de Montclí, que he anat passant a alguns companys però principalment me n’adono de que la cursa, malgrat els problemes del principi, m’ha passat ràpid. Apreto les dents i creuo Alfara cap al poliesportiu, no vull pensar en el temps però crec que quan veuré el crono marcarà 3:59:59 i m’hauré de empassar les 4 hores en directe i alta definició gràcies al nou crono del circuit. Aplaudiments, salutacions i……….3:48!!!!!!! Si!!!!!!!! La satisfacció es inmensa, no deixa de ser una petita marca de un encara més petit corredor popular, però…qui ho ha viscut ho sap. Lluitar contra les males sensacions, contra els problemes, contra les limitacions, lluitar i dominar-les, és més gran que qualsevol marca o resultat. Ja tenim repte per a Alfara 2012!!!!

Felicitats als organitzadors, als companys d’equip (carrerón!), a la resta de participants i als sponsors i col·laboradors. A Alfara teniu una cursa per a treure’s el barret. Una cursa que et fa feliç. Els que ho han provat saben de que parlo. Salut i cames!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Jordi Martí ( cursa panxampla ). Et diria gràcies Manel, però segur que em quedo molt curt!!! Moltíssimes gràcies!!!! Per ser com ets, et defineixes com un petit corredor popular. Error!!!! Ets un gran corredor, no només són grans corredors els qui guanyen, tu també ho ets, el teu esperit, la teua lluita, el teu sacrifici, la teua superació i finalment la teua satisfacció que també és la de tots els qui organitzem la cursa de Panxampla. Resumint, gràcies per ser un GRAN corredor i una GRAN persona i com no, per la teua crònica. Salut!!!