divendres, 24 de setembre del 2010

Matagalls-Montserrat 2010 ( des de fora - supporters ) per Nuria Saez

Després de una setmana de nervis i preparacions va arribar el gran dia, el 18 de setembre!!! A les 15.30h després de un bon dinar i una bona companyia; Victor Marutxi, Alba, Todó i jo acompanyàvem als nostres corredors a la sortida de la cursa més dura que el meu home feia la Matagalls – Montserrat. El cel estava tapat i caien gotetes, però les nostres emociones anaven creixent per moments, no sabíem que fer pareixem tots “novatos”. Va arribar l’hora i ells van sortir, amb els nostres guies profesionals ( Victor i Marutxi ), els vam esperar per vore’ls passar i les primeres llàgrimes ja anaven brotant, els hi quedava un llarg camí, però allí estàvem tots per recolzar-los i animar-los a cada punt.



Vam continuar fins Aiguafreda, jo estava bastant nerviosa, "els anirà be aquí el cotxe, hauran passat, ho portaran bé....", i Victor ens va avisar, vaig córrer al seu costat, feien molt bona cara i no van voler res, " estem bé" i la seua cara aixi ens ho demostrava



El nostre següent punt era San Feliu de Codines, Victor i Marutxi ens van abandonar un ratet, al arribar els vam preparar gel nou a les neveres, tot a punt per als nostres “xics”, a mi l’estòmec se m’encongia per moments, necesitava saber com estaven, encara faltava molt, nomes estavem al km.31 uffff!! q llarg se’m van fer aquells minuts…. I per fi al fer-se ja de nit, van arribar, Pau no estava molt bé i Joaquin massa…Vaig centrar-me en Pau, volia que Joaquin anés tirant i jo li deia: “però tu et trobes bé?, pues tranquil, tira” i a Joaquin “ carinyo no apretes molt que encara falten 50km”, total, que van carregar piles i van continuar…



Al arribar a Sant LLorenç de Savall, els esperàvem sobre les 23.30-24.00h, i vam anar a fer un caferet, però a les 22.50, sona el mòbil, veig que es Joaquin em vaig pensar lo pitjor, però no, estaven al cotxe, q fort! Vaig deixar el café a taula i vaig correr, quan em vaig donar compte Victor i Marutxi corrien amb mi, igual de nerviosos que jo…els vam vore molt be, a Pau li havia canviat la cara completament, estava pletòric, Marutxi els hi deia, “tranquils, queda molt no correu…”havien trencat el temps van fer 42 km. En 6h.portaven ritme per acabar-la en el temps q dia Pau, se’ls veia nerviosos, atabalats.Van estar en natros carregant piles, sopant i canviant-se uns 3 quarts d’hora, 4 fotos i a seguir, q no ha segut res!!!



El següent punt estava a una urbanització, va ser super difícil trobar-la Todó y jo ja ens ficàvem nerviosos, arribaran i no estarem pensava jo…però ho vam trobar, encara vam tindre temps de carregar forces, i van arribar, Joaquin no es trobava bé em va preocupar, tenia son li feia mal la panxa, Pau anava mimant-lo i també lo havien trucat des de La Sénia, però li costava traure un somriure i allò em va deixar molt xafada…Només va faltar q es va deixar el paper del control al cotxe i vam tindre que pegar una volta per donar-li, crec q encara es van ficar més nerviosos…



Al arribar a Vacarisses vam descansar una miqueta, estàvem ja rebentats i encara quedaven unes quantes hores… a les 4.20 de la matinada arribaven Joaquin estava més animat però seguia sense trobar-se molt bé…Pau estava super content, m’agradava vore’l així, la veritat es q es van complementar molt bé, s’anaven animant l’un a l’altre i això es notava, estaven molt compenetrats, i per tant natros més tranquils…



Ja anaven cap a l’últim punt abans de la meta, ja ho tenien quasi fet, l’emoció anava creixent dins meu tenia moltes ganes de plorar, de cridar. Va agafar el cotxe Todó per descansar jo una miqueta…al arribar a Monistrol em vaig quedar al cotxe, Alba i Todó van sortir, em va sonar el mòbil i era Joaquin, es va tallat, vaig baixar del cotxe corrent a vore si els veia, vaig cridar “Albi!!”i van aparèixer els quatre com si estiguessen de “paseo”, al cotxe van posar-se la camiseta del Cer Trail i van marxar cap amunt!!!!



Al aparcar al Monasteri em vaig quedar impressionada, anàvem pujant per trobar la meta, i al arribar em vaig quedar parada, m’esperava una benvinguda més càlida després de 83km., però allí no es sentia res… als 20 min. d’estar allí vam començar a fer-mos fotos els “supporters” i de repent, veig per les escales les seues camisetes, pujaven volant!! “ja estan aquí!!!” només se’ns sentia a natros. Va ser impressionant, com va dir Pau “ es de nit”, no paràvem de mirar l`hora, van superar les seves millor previsions en 1.30h .

L’alegria va ser immensa ens abraçàvem, ens besàvem, ens apretavem, intentant que l’emoció que estàvem vivint sigues transmesa per tots.



Joaquin i jo no podíem soltar-mos estàvem abraçats, plorant, vivint cada segon, jo no volia que aquella felicitat s’acabés mai.



Només em queda felicitar-vos per la gran cursa ( i pel trocet de fusta!), i agrair-vos les carinyoses paraules que vau tindre en natros durant tot el dia, va ser un plaer ser els vostres “supporters”.



Felicitar també als altres 3 campions de La Sénia : Montse, Martinaire i Joan.



Gràcies per deixar-mos viure en vatros aquestes 14,38h, plenes d’emocions, esforços i superacions personals.

Matagalls-Montserrat (Mm) 2010 (des de dins) per Pau Gimeno

I això com s’explica?! Bé, no sé per on començar, però faré una breu explicació de què és aquesta història que fa dies que monotemitza les meues converses...

La Mm és una travessia històrica (s’organitza des de l’any 1976) que comunica les muntanyes del Montseny amb el monestir de Montserrat, amb una distància total de 83,4 km. L’origen de la cursa, però, ve de la gesta d’un mossèn (un dels pioners en l’excursionisme) l’any 1904, que va realitzar la travessa des del cim de Matagalls fins a Montserrat, en menys de 24 hores, i que va reptar a la joventut de l’època a assolir aquesta fita (poc podria imaginar-se que més de 100 anys després podrien exhaurir-se en menys de 24 h les 3000 places d’inscripció, i que probablement més d’un 80% de la gent conclouria la fita!). Avui en dia la sortida es dóna des del peu de Matagalls, a Coll Formic, ja que la logística i el desgast a una zona de gran belllesa natural així ho aconsellen.

Pel que fa a la meua participació, no recordo quina va ser la primera vegada que ho vaig intentar, ja que des de molt menut acompanyava a mon pare i mon tio a complir esta heroïcitat. Això sí la primera vegada que la vaig completar va ser l’any 2001, i després van venir la 2002, 2004 i 2007... totes elles en més de 20 hores i caminant, com quasi tothom...

Esta vegada vaig anar animat per Joaquin Bel (lo Belenyo), que després de Penyagolosa s’havia proposat ampliar la distància en aquesta edició de Mm. Però el seu propòsit era fer-la en 15 hores! I volia que anéssim junts!... Així que, abans de l’estiu, a posar-se les piles i a fer km i km corrent.

En tot això, van anar passant les setmanes i ens vam plantar al dia M, el 18 de setembre. Allà estàvem los 2 locos, acompanyats de Núria, Alba i Todó, que venien com a supporters, i mons pares, que m’acompanyaven “un ratet”. Després d’un bon dinar a Montseny, vam fer tota la preparació prèvia per sortir, sense deixar de mirar al cel, que amenaçava tocar la moral...

A les 16:15h, finalment arriba l’hora de sortida! tots en impermeable i cap amunt! Sortim caminant per una sendereta (uns 300 m), però en arribar a la pista, Joaquin agafa el tranquillo i comencem a pujar al trot. Jo el vaig frenant, però va molt sobrat i li costa... i jo patint per no esfondrar-me massa prompte... Anem passant gent, però també ens passen altres que van molt forts; i és que això ha canviat molt des de la última vegada que vaig venir, on només corrien quatre animals! Després d’una pujada suau i contínua, ens trobem amb una baixada tècnica, no només per la pedra solta, sinó perquè estava tot xop i perillós. En una d’estes, xafo una pedra i faig “aquaplanning” fins a terra; per sort, només surto en unes rascades i algun blau al costat. En un plis plas ens plantem a Aiguafreda (km 16), on ens esperen els nostres amics i ens reben calurosament (com s’agraeix!). No obstant, portem bon ritme i no parem.

Després del poble, pujada dura i llarga cap als cingles de Bertí, que desgasta les forces inicials. Arribem a dalt caminant i tornem a emprendre el trotet pel pla i baixada; i Joaquin va molt millor que jo, durant estos km decideixo que a partir del pròxim avituallament el deixaré fer, per no molestar i no agobiar-me. Ens plantem al 31,5 sense pluja i havent encès el frontal un ratet abans, i reposem una mica amb els nostres companys, pensant que havíem fet més d’un terç.

Al sortir, com és de nit, Joaquin s’ho pren amb més calma, i fem una pujada suau a bon ritmet. Cada vegada em trobo millor, i arribem al control 4, on ens diuen que anem dels 200 primers! Massa depressa (per fer 12-13 hores)!!! Però bueno, comença la baixadeta i cada vegada em trobo millor, anem adelantant gent i portem ritmes de prop de 5 min/km... Arriba un moment que estic tan bé que és Joaquin qui em fa frenar una mica per no gastar forces en va. Total, que arribem a Sant Llorenç Savall (45,3; 6:36h) carregats de forces i energies. Allà fem una aturada tècnica menjant un plat de macarrons i explicant la batalleta als supporters de luxe.

Mitja hora bona després, a tornar-hi! Ve baixadeta, però recordo que una mica més tard vindrà lo pitjor de la cursa, així que tranquil·litat i bons aliments... Així és, passem l’enfangada riera de les Arenes i comença l’hora de la veritat: la pujada al coll de Grua (vorejant la Mola), que ens recorda la nostra pujada de l’”aviador”, camí de la fageda. Aquí continuo a roda de Joaquin, com no!, però veig que alguna cosa va malament. Em sorprèn lo poc a poc que va, ens adelanta gent, i a més a més no diu res... El truquen per telèfon i veig que va molt fus, així que decideixo passar-lo i posar un ritmet que pugue seguir, perquè aquí si pares estàs fregit (ja li va passar a mon pare un any al mateix punt). Em poso a tirar d’un grupet de 12 o 15 i veig que Joaquin va entre ells, sense molt bona cara, però... s’ha de pujar! En acabar la interminable pujada, recuperem el trotet fins a l’avituallament, on reposem forces amb els amics, xocolata i donuts... Ja només en queden 25!

Poc després em toca la pàjara a mi (seran els donuts?), i amb prou penes puc arrossegar-me detràs d’ell, que em va esperant, i no em dono per vençut perquè no hi ha mal que 100 anys dure! Una mica més endavant, trobem una nova putadeta (en forma de pujada i baixada tècnica), però ja ens és igual tot, això està molt prop... Vacarisses (on el dia anterior havien caigut 80 litres) al km 72, amb tota la tropa reventada de fer el seguiment (i és que quasi és tan dur com fer-la caminant!), tornem a agafar aire.

Quan ja comptem els passos que queden per arribar a Montserrat, anem seguint un grup, que perden el camí (i és que la veritat és que hi ha molts trams on la senyalització deixa bastant que desitjar). I si en vols una i bona, mitja volta i a empalmar la sendera bona... un km extra!

Superat el cop moral, ens trobem un camí formigonat cap a Monistrol, i anem corrent. Miro el rellotge i em marca 6 min/km!... portant-ne quasi 80 a les cames! Al poble, ens posem la samarreta del nostre equip per arribar guapos i patrocinats. Només queden 4 km, això sí tot pujada...

Tinc males experiències prèvies, així que li dic a Joaquin que dosifique, que no és broma. Després d’unes quantes rampes molt dures seguint el ritme d’un grupet, Joaquin em pregunta si estem dalt... i només havíem fet 800 m! Així que, paciència i una canya. Anem fent l’eterna pujada a remolc d’altra gent, jo només miro els peus del meu company de batalla, i cada vegada els veig més tèrbols, em costa mantenir l’equilibri... uffff. Em prenc 2 “golosines” que porto a mà. Pocs metres més endavant, para perquè es troba buit, com jo, i mirem a les bosses què ens queda per resistir els 2 últims. Gel compartit, beguda isotònica i a tornar-hi! Anem passant escales i escales, amunt i amunt... preguntem a una xica quan arriben les últimes escales i diu que uns 5 minuts. Una mica abans hi arribem, ella para que no pot més, l’animem perquè deuen quedar escassos 300 m!!!

Passem un carrer ja al monestir i veiem unes 30 escales que ens porten a la plaça, sense pensar-mos-ho les pugem de 2 en 2 i corrent com si estiguéssem locos: hem arribat!!!!!!!!!!

Al final, 14:36 h, baixant en 5:30 la meua millor marca i mitja hora la que tenia prevista Joaquin, tot i les múltiples incidències i les condicions del terreny després de les pluges. Més contents que un xiquet en sabates noves!

També van acabar la gran caminada nocturna els nostres companys seniencs: lo Presi, lo Martinaire i Maite “la Sifo”. Enhorabona a tots!

Només acabada ja toca començar a plantejar nous reptes...

Després del rollo, si queda algú llegint, només queda lo més important, donar moltes moltes gràcies als nostres superavitualladors i a Joaquin, sense el qual no hagués pogut arribar en este temps ni fart de vi.

I, sobretot, a Ivanna, per aguantar les hores i hores d’entreno i d’obsessions. T’estimo!

dilluns, 13 de setembre del 2010

Crònica de la III Volta de Muntanya de Catí (2010). by VU*FIT

Crònica de la III Volta de Muntanya de Catí (2010).



Hola a tothom! Desprès de bastant de temps sense cap crònica, per fi he trobat una estona per a contar la nostra participació Trail CER en la cursa de muntanya de Catí, el passat dissabte 11 de setembre, una bonica prova trail de 21 km. de longitud i un desnivell positiu de 1.100 metres pertanyent a la Lliga de Curses de Muntanya “Castelló Nord”.

A nivell personal, i des de la última crònica (La Iglesuela del Cid) fins avui la veritat és que s’ha parat poc (participaciones en la Cursa de Paüls, Marató del Riu Ebre i Cursa del Llop –BTT-, Nocturna Fredes-Paüls, Siurana, Vistabella i Alfara-Panxampla). Únicament vaig haver de renunciar a participar a la Duextrem d’Amposta per unes molèsties al bessó dret. Totes aquestes curses han tingut un resultat prou satisfactori a nivell personal i poc a poc s’ha anat progressant, tant en experiència de cursa com en ritme i resistència. Els entrenaments amb els companys del Trail CER i els prop de 1.100 kilòmetres de carrera acumulats durant aquest 2010 segur que han ajudat. Ara només cal esperar a tancar la temporada en un bon regust de boca amb les proves d’Alcanar, ¿Tivissa?, Ulldecona i Horta, evitant en la mesura de lo possible –toquem fusta- caigudes i lesions.

Com explicava al principi, dissabte a les sis i quart del matí ens vam posar en marxa uns quants runners del Trail CER en direcció Catí (Joan Sabater, Joel Garcia i Manel Tomàs). Vam passar pel Barri a recollir a David Itarte i de seguida, entre parides i batalletes, ens vam plantar a la plaça de Catí. Crec que arribem tan puntuals que els organitzadors començen a montar la paradeta quan ens veuen arribar a nosaltres. Allí ens vam trobar amb Jesús Tíscar, Angel Fuentes, Jose Antonio Añón i Ismael Carbó. Desprès de la clàssica xerradeta i cafè al bar del poble vam equipar-nos i preparar-nos per a la cursa calentant pels carrers del poble. La veritat és que el pilot de Trail CERs es veia de lluny!

Sense donar-nos ni compte ja estàvem al corralet esperant el tret de sortida. Vaig intentar sortir lo més davant possible repetint la tàctica de les últimes curses. Corrent per camins rurals en lleu pujada cap a la serra la situació era la següent: Añón al front del pilot, obrint traça als líders del circuit castellonenc, seguit de prop per Joan Sabaté. David, Jesús i jo anàvem en un pilot posterior. Joel al veure el ritme dels líders ens va avançar en un bon canvi de ritme per a colocar-se més a prop del cap de la cursa. Angel i Ismael ens seguien encara de ben a prop.

Abans de arribar a la primera pujada les posicions ja estaven ben definides i el grup prou estirat, així que vaig poder aprofitar per a agarrar una mica de aire arribant a la sendera de pujada al Mas de la Serra. Segurament va ser el tram més fluix de la cursa però era necessari recuperar després de la sortida i del calentón d’Alfara. David ja s’havia escapat (carrerón!!!!) però Jesús i Ismael estaven en casi tot moment dins del meu camp visual, així que em vaig marcar com a objectiu seguir el seu ritme durant la pujada. Vam travessar planejant uns boscos de carrasques molt xulos i de seguida ens vam plantar al km 5.5, la Font de la Canaleta, l’avituallament previ al plat fort del dia, la Pujada al Tossal de la Nevera.

En aquest tram també va començar una lluita molt maca que va durar tota la resta de la cusra amb la qui a posteriori seria la guanyadora absoluta en categoria femenina, Leticia Pallas, del CxM València, que comandava un grup prou nombrós de corredors mentre remontàvem les rampes de la Nevera. Vaig contactar amb el grup de Ismael i Jesús i amb un ritme prou còmode vam coronar el cim principal de la cursa. Ningú va dedicar quinze segons a contemplar el paisatge com recomanava l’organització jejeje. Aquí va començar la diversió de veritat. 6 kilòmetres de carenes primer i senderes desprès realment voladores ens van fer disfrutar de les millors sensacions del trailrunning. Amb un canvi de ritme vaig començar a estirar, no costava massa seguir una bona velocitat de creuer perquè la temperatura era molt bona i el perfil picava clarament cap a baix però amb regularitat i sense massa salts del terreny.

Malgrat les bones sensacions, a la última pujada a la zona de la Font de l’Avellà em van tornar a passar primer Letícia i desprès Ismael. A aquesta (i a totes les pujades) me’n vaig recordar prou d’Alfara, mai m’havia costat tant de recuperar físicament d’una cursa, realment es va notar que la cursa de Panxampla ens havia exigit tota l’energia. Però bueno, apretant les dents i pensant que la cursa pronte entraria en els moments decisius, em vaig enganxar a un pilot molt nombrós per a lo que estem acostumats a les curses de muntanya i vam deixar-nos anar per sendera primer i pista desprès fins a la meta de Catí. Aquí he de dir que la guanyadora en categoria femenina em va semblar una corredora bravíssima perque en aquells trams de sendera anàvem realment ràpids i agrupats, van haver molts intercanvis de posició, contactes, salts, algun cop de colze, xiquets allí dins ningú regalava un metre ni una posició i el risc de caiguda era realment elevat, però en cap moment ningú es va arrugar. Ismael i jo vam poder passar a tot el pilot excepte a un corredor i vam arribar a la pista que s’obria a dos quilòmetres de meta. En aquell moment els corredors acostumats a l’asfalt van pendre el comandament amb un bon estiró (Ismael entre ells). El ritme de l’últim kilòmetre va ser volador i ens vam plantar a meta en un instant. En un remat final vaig poder entrat al front amb Ismael un parell de posicions per darrera. Van ser sensacions noves en una cursa de muntanya però als qui ens agrada la marxa estos moments valen per tot l’esforç de la cursa. Gran actuació dels seniencs, al final:

6 AÑON OSETE JOSE ANTONIO1:54:44
17 GARCIA VIÑALS JOEL 2:03:37
31 SABATER ESTAYTEGA JOAN 2:11:32
36 ITARTE BELLES DAVID 2:13:18
47 TOMAS ANDREU MANEL 2:18:21
50 CARBO GASCO ISMAEL 2:18:33
60 TISCAR GOMEZ JESUS 2:23:10
102 FUENTES BUSTOS ANGEL 2:34:30

Bueno ja no us pego més el rollo. Espero que us hagi agradat la crònica, la cursa de Catí és molt recomanable per a tot tipus de corredors, tant per a anar-la a disputar com per a debutar, així que l’any que ve si us apeteix ja sabeu. Bona setmana i fins la pròxima!!!

divendres, 10 de setembre del 2010

3ra Volta de Muntanya de Catí, 11/09/2010

Gent, una altra cursa per a dissabte. Una cursa que ja porta 3 anys i que cada any ho fan millor, cursa  molt recomanable.

http://voltacati.blogspot.com/



Inscrits:

FUENTES BUSTOS ANGEL

GARCIA VIÑALS JOEL
ITARTE BELLES DAVID
SABATER ESTAYTEGA JOAN
TISCAR GOMEZ JESUS
TOMAS ANDREU MANEL

dimecres, 1 de setembre del 2010

1a Cursa de Muntanya de Panxampla, Alfara de Carles

Gent!

Per a els que estiguen una mica despistats després d'estes vacances, penseu que el diumenge hi ha la 1a Cursa de muntanya d'Alfara de Carles, una cursa de 31kms i casi 2000m+, casi res per a començar a desintoxicar el cos de les festes que vos heu pegat alguns, que mos coneixem.


Vinga va que hi ha temps fins divendres per a apuntar-se!

Trail CER