Després de una setmana de nervis i preparacions va arribar el gran dia, el 18 de setembre!!! A les 15.30h després de un bon dinar i una bona companyia; Victor Marutxi, Alba, Todó i jo acompanyàvem als nostres corredors a la sortida de la cursa més dura que el meu home feia la Matagalls – Montserrat. El cel estava tapat i caien gotetes, però les nostres emociones anaven creixent per moments, no sabíem que fer pareixem tots “novatos”. Va arribar l’hora i ells van sortir, amb els nostres guies profesionals ( Victor i Marutxi ), els vam esperar per vore’ls passar i les primeres llàgrimes ja anaven brotant, els hi quedava un llarg camí, però allí estàvem tots per recolzar-los i animar-los a cada punt.
Vam continuar fins Aiguafreda, jo estava bastant nerviosa, "els anirà be aquí el cotxe, hauran passat, ho portaran bé....", i Victor ens va avisar, vaig córrer al seu costat, feien molt bona cara i no van voler res, " estem bé" i la seua cara aixi ens ho demostrava
El nostre següent punt era San Feliu de Codines, Victor i Marutxi ens van abandonar un ratet, al arribar els vam preparar gel nou a les neveres, tot a punt per als nostres “xics”, a mi l’estòmec se m’encongia per moments, necesitava saber com estaven, encara faltava molt, nomes estavem al km.31 uffff!! q llarg se’m van fer aquells minuts…. I per fi al fer-se ja de nit, van arribar, Pau no estava molt bé i Joaquin massa…Vaig centrar-me en Pau, volia que Joaquin anés tirant i jo li deia: “però tu et trobes bé?, pues tranquil, tira” i a Joaquin “ carinyo no apretes molt que encara falten 50km”, total, que van carregar piles i van continuar…
Al arribar a Sant LLorenç de Savall, els esperàvem sobre les 23.30-24.00h, i vam anar a fer un caferet, però a les 22.50, sona el mòbil, veig que es Joaquin em vaig pensar lo pitjor, però no, estaven al cotxe, q fort! Vaig deixar el café a taula i vaig correr, quan em vaig donar compte Victor i Marutxi corrien amb mi, igual de nerviosos que jo…els vam vore molt be, a Pau li havia canviat la cara completament, estava pletòric, Marutxi els hi deia, “tranquils, queda molt no correu…”havien trencat el temps van fer 42 km. En 6h.portaven ritme per acabar-la en el temps q dia Pau, se’ls veia nerviosos, atabalats.Van estar en natros carregant piles, sopant i canviant-se uns 3 quarts d’hora, 4 fotos i a seguir, q no ha segut res!!!
El següent punt estava a una urbanització, va ser super difícil trobar-la Todó y jo ja ens ficàvem nerviosos, arribaran i no estarem pensava jo…però ho vam trobar, encara vam tindre temps de carregar forces, i van arribar, Joaquin no es trobava bé em va preocupar, tenia son li feia mal la panxa, Pau anava mimant-lo i també lo havien trucat des de La Sénia, però li costava traure un somriure i allò em va deixar molt xafada…Només va faltar q es va deixar el paper del control al cotxe i vam tindre que pegar una volta per donar-li, crec q encara es van ficar més nerviosos…
Al arribar a Vacarisses vam descansar una miqueta, estàvem ja rebentats i encara quedaven unes quantes hores… a les 4.20 de la matinada arribaven Joaquin estava més animat però seguia sense trobar-se molt bé…Pau estava super content, m’agradava vore’l així, la veritat es q es van complementar molt bé, s’anaven animant l’un a l’altre i això es notava, estaven molt compenetrats, i per tant natros més tranquils…
Ja anaven cap a l’últim punt abans de la meta, ja ho tenien quasi fet, l’emoció anava creixent dins meu tenia moltes ganes de plorar, de cridar. Va agafar el cotxe Todó per descansar jo una miqueta…al arribar a Monistrol em vaig quedar al cotxe, Alba i Todó van sortir, em va sonar el mòbil i era Joaquin, es va tallat, vaig baixar del cotxe corrent a vore si els veia, vaig cridar “Albi!!”i van aparèixer els quatre com si estiguessen de “paseo”, al cotxe van posar-se la camiseta del Cer Trail i van marxar cap amunt!!!!
Al aparcar al Monasteri em vaig quedar impressionada, anàvem pujant per trobar la meta, i al arribar em vaig quedar parada, m’esperava una benvinguda més càlida després de 83km., però allí no es sentia res… als 20 min. d’estar allí vam començar a fer-mos fotos els “supporters” i de repent, veig per les escales les seues camisetes, pujaven volant!! “ja estan aquí!!!” només se’ns sentia a natros. Va ser impressionant, com va dir Pau “ es de nit”, no paràvem de mirar l`hora, van superar les seves millor previsions en 1.30h .
L’alegria va ser immensa ens abraçàvem, ens besàvem, ens apretavem, intentant que l’emoció que estàvem vivint sigues transmesa per tots.
Joaquin i jo no podíem soltar-mos estàvem abraçats, plorant, vivint cada segon, jo no volia que aquella felicitat s’acabés mai.
Només em queda felicitar-vos per la gran cursa ( i pel trocet de fusta!), i agrair-vos les carinyoses paraules que vau tindre en natros durant tot el dia, va ser un plaer ser els vostres “supporters”.
Felicitar també als altres 3 campions de La Sénia : Montse, Martinaire i Joan.
Gràcies per deixar-mos viure en vatros aquestes 14,38h, plenes d’emocions, esforços i superacions personals.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada