divendres, 24 de setembre de 2010

Matagalls-Montserrat (Mm) 2010 (des de dins) per Pau Gimeno

I això com s’explica?! Bé, no sé per on començar, però faré una breu explicació de què és aquesta història que fa dies que monotemitza les meues converses...

La Mm és una travessia històrica (s’organitza des de l’any 1976) que comunica les muntanyes del Montseny amb el monestir de Montserrat, amb una distància total de 83,4 km. L’origen de la cursa, però, ve de la gesta d’un mossèn (un dels pioners en l’excursionisme) l’any 1904, que va realitzar la travessa des del cim de Matagalls fins a Montserrat, en menys de 24 hores, i que va reptar a la joventut de l’època a assolir aquesta fita (poc podria imaginar-se que més de 100 anys després podrien exhaurir-se en menys de 24 h les 3000 places d’inscripció, i que probablement més d’un 80% de la gent conclouria la fita!). Avui en dia la sortida es dóna des del peu de Matagalls, a Coll Formic, ja que la logística i el desgast a una zona de gran belllesa natural així ho aconsellen.

Pel que fa a la meua participació, no recordo quina va ser la primera vegada que ho vaig intentar, ja que des de molt menut acompanyava a mon pare i mon tio a complir esta heroïcitat. Això sí la primera vegada que la vaig completar va ser l’any 2001, i després van venir la 2002, 2004 i 2007... totes elles en més de 20 hores i caminant, com quasi tothom...

Esta vegada vaig anar animat per Joaquin Bel (lo Belenyo), que després de Penyagolosa s’havia proposat ampliar la distància en aquesta edició de Mm. Però el seu propòsit era fer-la en 15 hores! I volia que anéssim junts!... Així que, abans de l’estiu, a posar-se les piles i a fer km i km corrent.

En tot això, van anar passant les setmanes i ens vam plantar al dia M, el 18 de setembre. Allà estàvem los 2 locos, acompanyats de Núria, Alba i Todó, que venien com a supporters, i mons pares, que m’acompanyaven “un ratet”. Després d’un bon dinar a Montseny, vam fer tota la preparació prèvia per sortir, sense deixar de mirar al cel, que amenaçava tocar la moral...

A les 16:15h, finalment arriba l’hora de sortida! tots en impermeable i cap amunt! Sortim caminant per una sendereta (uns 300 m), però en arribar a la pista, Joaquin agafa el tranquillo i comencem a pujar al trot. Jo el vaig frenant, però va molt sobrat i li costa... i jo patint per no esfondrar-me massa prompte... Anem passant gent, però també ens passen altres que van molt forts; i és que això ha canviat molt des de la última vegada que vaig venir, on només corrien quatre animals! Després d’una pujada suau i contínua, ens trobem amb una baixada tècnica, no només per la pedra solta, sinó perquè estava tot xop i perillós. En una d’estes, xafo una pedra i faig “aquaplanning” fins a terra; per sort, només surto en unes rascades i algun blau al costat. En un plis plas ens plantem a Aiguafreda (km 16), on ens esperen els nostres amics i ens reben calurosament (com s’agraeix!). No obstant, portem bon ritme i no parem.

Després del poble, pujada dura i llarga cap als cingles de Bertí, que desgasta les forces inicials. Arribem a dalt caminant i tornem a emprendre el trotet pel pla i baixada; i Joaquin va molt millor que jo, durant estos km decideixo que a partir del pròxim avituallament el deixaré fer, per no molestar i no agobiar-me. Ens plantem al 31,5 sense pluja i havent encès el frontal un ratet abans, i reposem una mica amb els nostres companys, pensant que havíem fet més d’un terç.

Al sortir, com és de nit, Joaquin s’ho pren amb més calma, i fem una pujada suau a bon ritmet. Cada vegada em trobo millor, i arribem al control 4, on ens diuen que anem dels 200 primers! Massa depressa (per fer 12-13 hores)!!! Però bueno, comença la baixadeta i cada vegada em trobo millor, anem adelantant gent i portem ritmes de prop de 5 min/km... Arriba un moment que estic tan bé que és Joaquin qui em fa frenar una mica per no gastar forces en va. Total, que arribem a Sant Llorenç Savall (45,3; 6:36h) carregats de forces i energies. Allà fem una aturada tècnica menjant un plat de macarrons i explicant la batalleta als supporters de luxe.

Mitja hora bona després, a tornar-hi! Ve baixadeta, però recordo que una mica més tard vindrà lo pitjor de la cursa, així que tranquil·litat i bons aliments... Així és, passem l’enfangada riera de les Arenes i comença l’hora de la veritat: la pujada al coll de Grua (vorejant la Mola), que ens recorda la nostra pujada de l’”aviador”, camí de la fageda. Aquí continuo a roda de Joaquin, com no!, però veig que alguna cosa va malament. Em sorprèn lo poc a poc que va, ens adelanta gent, i a més a més no diu res... El truquen per telèfon i veig que va molt fus, així que decideixo passar-lo i posar un ritmet que pugue seguir, perquè aquí si pares estàs fregit (ja li va passar a mon pare un any al mateix punt). Em poso a tirar d’un grupet de 12 o 15 i veig que Joaquin va entre ells, sense molt bona cara, però... s’ha de pujar! En acabar la interminable pujada, recuperem el trotet fins a l’avituallament, on reposem forces amb els amics, xocolata i donuts... Ja només en queden 25!

Poc després em toca la pàjara a mi (seran els donuts?), i amb prou penes puc arrossegar-me detràs d’ell, que em va esperant, i no em dono per vençut perquè no hi ha mal que 100 anys dure! Una mica més endavant, trobem una nova putadeta (en forma de pujada i baixada tècnica), però ja ens és igual tot, això està molt prop... Vacarisses (on el dia anterior havien caigut 80 litres) al km 72, amb tota la tropa reventada de fer el seguiment (i és que quasi és tan dur com fer-la caminant!), tornem a agafar aire.

Quan ja comptem els passos que queden per arribar a Montserrat, anem seguint un grup, que perden el camí (i és que la veritat és que hi ha molts trams on la senyalització deixa bastant que desitjar). I si en vols una i bona, mitja volta i a empalmar la sendera bona... un km extra!

Superat el cop moral, ens trobem un camí formigonat cap a Monistrol, i anem corrent. Miro el rellotge i em marca 6 min/km!... portant-ne quasi 80 a les cames! Al poble, ens posem la samarreta del nostre equip per arribar guapos i patrocinats. Només queden 4 km, això sí tot pujada...

Tinc males experiències prèvies, així que li dic a Joaquin que dosifique, que no és broma. Després d’unes quantes rampes molt dures seguint el ritme d’un grupet, Joaquin em pregunta si estem dalt... i només havíem fet 800 m! Així que, paciència i una canya. Anem fent l’eterna pujada a remolc d’altra gent, jo només miro els peus del meu company de batalla, i cada vegada els veig més tèrbols, em costa mantenir l’equilibri... uffff. Em prenc 2 “golosines” que porto a mà. Pocs metres més endavant, para perquè es troba buit, com jo, i mirem a les bosses què ens queda per resistir els 2 últims. Gel compartit, beguda isotònica i a tornar-hi! Anem passant escales i escales, amunt i amunt... preguntem a una xica quan arriben les últimes escales i diu que uns 5 minuts. Una mica abans hi arribem, ella para que no pot més, l’animem perquè deuen quedar escassos 300 m!!!

Passem un carrer ja al monestir i veiem unes 30 escales que ens porten a la plaça, sense pensar-mos-ho les pugem de 2 en 2 i corrent com si estiguéssem locos: hem arribat!!!!!!!!!!

Al final, 14:36 h, baixant en 5:30 la meua millor marca i mitja hora la que tenia prevista Joaquin, tot i les múltiples incidències i les condicions del terreny després de les pluges. Més contents que un xiquet en sabates noves!

També van acabar la gran caminada nocturna els nostres companys seniencs: lo Presi, lo Martinaire i Maite “la Sifo”. Enhorabona a tots!

Només acabada ja toca començar a plantejar nous reptes...

Després del rollo, si queda algú llegint, només queda lo més important, donar moltes moltes gràcies als nostres superavitualladors i a Joaquin, sense el qual no hagués pogut arribar en este temps ni fart de vi.

I, sobretot, a Ivanna, per aguantar les hores i hores d’entreno i d’obsessions. T’estimo!