dimarts, 16 de març de 2010

Crònica de la 2a Pujada a la Foradada (per Vu*fit)

Iep!!! Aquí una petita crònica de la cursa del diumenge passat, la II Pujada a la Foradada de Sant Carles de la Ràpita, una cursa de montanya que no ha deixat indiferent a quasi ningú (realment ahir dilluns van haver foros que treien fum) però que personalment crec que va ser una gran cursa amb uns quants detalls a millorar, que potser valorats en el “calentón” de l’esforç semblaven una cosa però que en gelat no poden de cap manera ensombrir ni la tasca d’una voluntariosa organització, ni la bellesa d’un recorregut fantàstic a travès de la part nord del Montsià. Per la seva part, la vertent competitiva ja estava plenament garantitzada per la gran afluència de corredors i per les condicions d’un magnífic matí de quasi primavera.



A les 06:30 com sempre puntualíssims a la gasolinera, molts membres del Trail Cer sortíem amb els cotxes cap a La Ràpita, on ens esperavem els dorsals, els termos de cafè i els cocs de rigor que tan s’agraeixen a primera hora del matí. Després dels preparatius al parking del Varadero i rodalies (que realment pareixia un paddock de gran premi amb tot l’escampatall de corredors, bosses, roba, sabatilles, maleteros oberts…) vam enfilar cap a la Plaça del Còc, on a les 08:15 s’havia de donar la sortida. Un petit embús a la verificació de dorsals per a accedir al parc tancat va demorar la sortida uns deu minuts, va ser massa feina per a una sola persona que hi havia a l’accés a l’esmentat parc.



Una vegada dins del corralet, un breu briefing, els últims estiraments (molts de la part del coll: ‘¿on està este? ¿on està l’altre?) i tres, dos, un…..LADIES AND GENTLEMEN THEY’RE OFF!!! Més de doscents corredors a la conquesta de la Foradada!!!



A partir d’aquí comença la solitud del corredor de fons, personalment va ser una sortida molt tranquila, era la prova de foc després d’unes molèsties al genoll que vaig arrossegar tota la segona meitat de la temporada passada i que m’ho havien fet passar realment malament. Aixi que paciència i…amunt!!! La veritat és que vaig sortir quasi dels últims i em va tocar espavilar una mica, poc a poc em vaig anar trobant seniencs, Victor, Gentil, Joan Michavila, Carlos…..Malauradament també vaig trobar a Eugenio que havia parat i tornava al poble. Ànims Eugenio!



Començant a pujar la cara de llevant de la Serra del Montsià volia aguantar a Carlos Espinosa i al Belenyo però aviat me’n vaig adonar que seria una tasca quasi impossible i vaig decidir anar al meu ritme per a no provocar cap sobrecàrrega als genolls i esperar a la segona meitat de cursa, on si em trobava bé podria apretar una mica més. Em junto Pau Gimeno i anem fent, passem la Gossera, la Campana, Faixes Tancades i fins a dalt. Al final corono la Foradada en 01:08:59, més enllà dels 8 min/km. He relliscat pujant i em sagna un palmell de la mà, però els genolls aguanten molt bé (gràcies fisio!) i agarrem en ganes el bucle que ens portarà a Mataredona.



Pujant pel Burgar (preciós!) fins a Matarredona vaig notant que els tendons del genoll no s’inflamen i crec que aguantaran , per primera vegada en mesos, tota una cursa. Coronem en 2 hores justes i llavors baixem una sendera divertidíssima fins a un parking, crec que es diu Cocó de Jordi. Ha estat la segona pujada de la cursa, encara no baixem dels 8 min/km però ja veig la meta a tocar, només queda aguantar. Em trobo a Coco a un avituallament, encaro la última pujada i una altra sendera prou tècnica em deixa a la pista que ja baixa a laRàpita. És el kilòmetre 17, en queden aproximadament vuit, no em noto cansat i estic disfrutant com feia temps que no degut a l’absència de dolor als genolls, així que….avall!!!! Vull recuperar el màxim de posicions perdudes, deixo que el Garmin em porte sobre els 5 min/km, ho consegueixo excepte en el tram del Santet, a partír de allí només resta apretar les dents, de fet penso molt en les voltes de Torreta que ens fotem seguit per La Sénia, perquè el tram que porta a les Delícies és realment avorrit, anem donant relleus amb una company del Coll de l’Alba Running, seguim passant corredors i arribem a la platja, on ens espera la última sorpresa del dia... Aquest tram realment era una mica peculiar, però la meva opinió és que estant penjat el track com estava públicament, és cosa dels corredors valorar-lo una mica i saber que et trobaràs.



Un UEC que tinc davant a 200 metres de meta m’anima a llençar l’ultim sprint, cremallera amunt per a ensenyar als sponsors com es mereixen i final en 3:18!!!!! Veig molts de companys animant, la veritat és que aquest és un moment que sol compensar qualsevol patiment. Els últims 8 km a 5:30 contant el tram de sorra i més content que un gat amb dues rates. Felicitats a tots els companys de l’equip, la veritat és que el grup cada vegada va a més, es un orgull còrrer per al Trail CER La Sénia.



Cervesa fresca, bon ambient, solet i pòdium per equips. Algú creu que els diumenges són avorrits? No gens si es comencen a les 6 del matí i els dediques a fer la cabreta. Fins aviat. Salut i cames!!!!
FOTOS ANAVARRO
FOTOS PAU
FOTOS ESTAYTEGA

3 comentaris:

Estaytega ha dit...

felicitats manel!! quina cronica!

eugenio ha dit...

OSTI TÚ QUINA GRAN CRÒNICA!!!! VOLS DIR QUE NO VAS FER TU LA TRILOGIA DEL SEÑOR DE LOS ANILLOS??? ENHORABONA!!!

jag75 ha dit...

felicitats a tots els que vau gaudir de la cursa i a Manel "desclot" el cronista Masón ;)