dilluns, 20 de juny de 2011

FREDES-PAÜLS

Nervis, molts de nervis… Uuuffffffffff!!! Quin suplici!!! Les sis de la tarda no arribaven mai!! Ja diuen que les coses bones es fan esperar... Fredes comença a omplir-se. Quina gentada i quin goig!!! Veure aquell ambient i poder participar és impressionant. Per a mi era tot un repte poder acabar-la (encara que ja l’havia provat), però crec que el que més em neguitejava era el fet d’anar sola. La muntanya, la nit... i si em perdo? Dubtes, pors, inquietuts... mai saps el que et trobaràs ni com et trobaràs però realment aquesta incertesa d’abans de començar és el que t’enganxa i ho fa tot més emocionant. Si sempre fos igual, quin avorriment no?



Comencem l’aventura. Jo com sempre intento agafar un ritme i, si puc, el mantinc durant tota la cursa. Aquesta és la més llarga que he fet mai i 48 quilòmetres són molts, així que tranquil·litat. Sembla que vaig bé. Em vaig trobant sempre amb els mateixos corredors, però a mesura que va avançant la cursa també me’n deixo enrere. És a les pujades on em trobo més còmoda i en arribar al Coll dels Pallers, avanço molt i molt bé. És increïble notar com el cos i les cames et responen davant l’esforç. Vaig arribar molt bé a Caro (crec que 3:30 més o menys) Fins i tot em van preguntar si començava des d’allà!!! Estava contenta, tenia moltes ganes de continuar i, encara que no ho domino massa, vaig veure que anava prou bé de temps. Allà també hi havia molta gent animant i això em va fer il·lusió. Vaig menjar una mica, vaig xerrar... però sabia que no m’havia d’encantar massa. Ara si: de Caro fins a Paüls i, encara que quedava un ratet de sol, la nit no tardaria en arribar. Fins ara havia anat corrent amb gent. Però sabia que ara la cosa canviaria: molts corredors paraven a Caro i la sortida dels que continuaven fins a Paüls ja era més esglaonada.

Vaig comprovar que tot estigués en ordre. Sobretot el frontal (només faltaria que me l’hagués deixat...) Tot estava al seu lloc, així que continuo. Vaig una estona amb un noi de la UEC però ell a les baixades em deixa enrere... Faig tot el tram de pista sense frontal però en entrar a la senda me’l poso al cap i no tardo gens en encendre’l. Ja és de nit i vaig molt bé. Avanço grups de gent, i mantinc el ritme, fins i tot crec que vaig més lleugera.  A les pujades torno a avançar molt. On més pateixo és a les Rases. Fa vent i la senda es perd fàcilment. Però endavant. Em trobo amb la última pujada i continuo avançant gent. Ja només penso en la baixada que et porta fins a Paüls. Les cames em pesen i m’emporto alguna caiguda sense importància però que t’alerta una mica i t’accelera el cor, i el meu cor no està per a massa accelerades!!! Per fi arribo al tram d’asfalt. Veig Paüls, però no arribo mai... ufffff!!!! Què dur!!! Finalment entro a meta, estic bé, cansada, però molt, molt contenta. He arribat sola, l’he feta sola i a més, el crono marca 6h:40m!!! No puc demanar res més. Només poder tornar-la a fer!!! Tota una experiència que no canvio per res del món!!!
Ah!!! I moltes felicitats a tots!!! Seguiu així!!! 





Àngels